Pròleg de J.I. Pozo

En aquest text, David Duran recorda com en un dels meus llibres em lamentava que aprendre i ensenyar siguin dos verbs que freqüentment es conjuguen per separat, sobretot en contextos educatius formals. Així, mentre els professors ensenyem unes coses, els alumnes n’estan aprenent unes altres; o, mentre els alumnes volen aprendre unes coses, els professors ens entossudim a ensenyar-los-en unes altres.

 

La millora de l’educació –i també, per què no, de la salut mental de qui aprèn i de qui ensenya– reclama un nou aprenentatge més equilibrat en la conjugació d’aquests verbs. I una de les formes més originals, suggeridores i, en certa manera, provocadores de fer-ho és la que proposa aquest llibre: conjugar-los junts en un sol verb, aprensenyar, que és un intent de convertir tot acte d’ensenyament en una activitat d’aprenentatge no només per als altres, sinó també per a un mateix; i a la inversa, convertir tota situació d’aprenentatge personal en una oportunitat per ensenyar a altres.

 

Tal com es recorda en aquestes pàgines, mentre que aprendre és una activitat cognitiva comuna a moltes espècies animals, com a mínim totes aquelles que es desplacen en entorns canviants, plens d’oportunitats i d’amenaces, ensenyar és una activitat específicament humana, un dels trets que ens defineix com a espècie cognitiva i cultural.

 

Ensenyar és un comportament altruista que requereix, segons una definició clàssica, modificar la pròpia activitat sense obtenir-ne cap benefici propi –sense augmentar les oportunitats ni allunyar les amenaces– amb l’única meta de modificar la conducta o el coneixement d’altres. Però, a més de ser una espècie col·laboradora (encara que a vegades costi de creure), som l’única espècie que ensenya de manera inequívoca perquè també som l’única espècie que de manera inequívoca disposa d’una teoria de la ment, de la capacitat de llegir la ment dels altres, d’imaginar-se, amb major o menor encert, les intencions, els desitjos i, també, els coneixements dels altres. Ensenyar requereix creure que l’altre no sap, sent, viu alguna cosa que pensem que necessitaria saber, sentir, viure. Som, en definitiva, l’única espècie que ensenya, perquè som l’única espècie que sap que l’altre no sap i desitja ajudar-lo a saber.

 

Ensenyar és –o hauria de ser per conjugar-se bé: jo aprensenyo, tu aprensenyes, nosaltres aprensenyem– una activitat metacognitiva, d’autoconeixe-ment i de coneixement dels altres.

 

No obstant això, tal com el llibre traça –especialment en el capítol 2, però també en el 5–, la pròpia evolució institucional de les formes socials d’ensenyar i aprendre, amb la creació d’espais socials descontextualitzats de l’ús dels coneixements, les emocions i les conductes suposadament apreses, amb la professionalització de l’ensenyament i amb els currículums prescriptius i tancats basats en una ideologia educativa taylorista, ens ha portat a oblidar-nos d’allò essencial: que ensenyar és ajudar a altres i que, per fer-ho, hem d’imaginar-nos aquests altres. En el seu lloc, s’ha imposat un ensenyament despersonalitzat basat en els continguts, en la transmissió unidireccional del saber que acaba dissociant qui ensenya de qui aprèn. Que ens porta a conjugar aquests verbs per separat i a tartamudejar amb ells.

 

D’aquesta manera, la proposta de David Duran d’Aprensenyar és, en certa manera, un retorn als orígens de l’acte d’ensenyar. Segons els arguments del llibre, fundats en nombroses investigacions, experiències i propostes explicades amb claredat, aprenem ensenyant quan convertim l’activitat d’aprendre i ensenyar en un diàleg amb els altres i amb nosaltres mateixos, quan ens imaginem unes ments que volem transformar, quan, recuperant l’expressió de Bereiter i Scardamalia, no ens limitem a dir el que sabem, sinó que ho transformem per comunicar-ho als altres.

 

Al llarg d’aquestes pàgines, el lector trobarà estudis, programes, experiències, activitats, tant en contextos d’educació formal com informal (especialment suggeridores, com a mínim per a mi, les que es presenten al capítol 4 en forma del que podríem anomenar “aprenentatge ciutadà”) que, en la meva opinió, tendeixen a mostrar que com més es requereix pensar en l’altre quan s’ensenya, més s’aprèn en fer-ho. Quan l’ensenyament deixa de ser un monòleg per convertir-se en un diàleg, requereix un diàleg previ amb un mateix. És el mirall del principi vigotskià, segons el qual l’aprenentatge sempre comença en els altres per després interioritzar-se. Sembla que ensenyar –quan s’entén com ajudar altres a aprendre– requereix o promou un canvi personal abans, durant i després de l’ensenyament. Els alumnes passen, així, a ser d’alguna manera la zona de desenvolupament proper de qui ensenya. I sospito que com més flexibles hem de ser per ensenyar, més aprenem; com més diferent reconeixem l’altre, més hem de canviar per apropar-nos-hi.

 

La diversitat, entesa com una riquesa, també és un potencial d’aprenen-tatge. Per la mateixa lògica amb la qual es diu que viatjar ens ajuda a ser tolerants i a relativitzar la nostra cultura, però també a comprendre-la en relació amb d’altres, ensenyar hauria d’ensenyar-nos a relativitzar el que sabem i el que som, a aprendre sobre el que ensenyem, sobre el  mateix ensenyament i, en últim extrem, sobre nosaltres mateixos.

 

Una de les restriccions de la teoria de la ment, fonamentada probablement en els circuits de neurones mirall dels quals també parla aquest llibre, és que condueix a la mimesi, a imaginar l’altre com a un mateix, en lloc d’imaginar-lo i viure’l com a algú diferent. Potser per això ensenyar, viatjar a la ment de qui ha d’aprendre, sigui una de les millors maneres de complicar la vida a les neurones mirall, d’anar més enllà de la mimesi fins a un coneixement més complex del món i de nosaltres mateixos. És clar que, per això, s’ha de tenir ganes de complicar-se la vida, de canviar.

 

Ara bé, perquè ensenyar es converteixi en el fet d’aprensenyar i no només a reproduir sabers establerts –tant a ensenyar-los com a aprendre’ls–, l’aprenentatge reproductiu que tant caracteritza la nostra educació no és sinó un reflex de l’ensenyament reproductiu: els professors també reprodueixen sabers establerts que no han construït ells,  cal per tant apropar-se a noves formes d’ensenyar i aprendre, basades en el diàleg, la cooperació i l’activitat conjunta.

 

Transmetre el que sabem no ens canvia. Sembla que la paraula clau és, per tant, canviar, atrevir-se a canviar. En lloc de concebre l’ensenyament com una activitat conservadora –en el sentit de transmetre a les noves generacions aquesta acumulació cultural de la qual també i tan bé es parla en aquest llibre a partir de Tomasello–, aprendre ensenyant requereix concebre-la com una activitat transformadora (de si mateixa, dels altres, de la cultura).

 

Aquesta orientació cap al canvi és especialment urgent en la nova cultura de l’aprenentatge, promoguda en bona part pels nous desenvolupaments tecnològics que estan convertint la gestió del coneixement en una activitat més horitzontal, dialògica i cooperativa del que ha estat amb les tecnologies anteriors. Aquests nous temps requereixen noves formes d’exercir o viure l’ensenyament o l’aprenentatge. Quan ja existeixen links –alguns dels quals referenciats al llibre– des dels quals es pot  assistir a conferències, lliçons magistrals i debats de primer nivell, quan la informació i el saber establert estan a l’abast del dit (del polze, exactament), per seguir tenint sentit i no ser substituïts per aquestes tecnologies, ensenyar ha de tornar a ser una activitat dialogant, altruista i mentalista. Perquè, a més, només així pot tornar a ser una activitat emocionant, alguna cosa essencial per millorar també la salut mental i la qualitat de vida de qui ensenya i de qui aprèn.

 

Aprenentatge i emoció són, en els seus orígens, funcions cognitives inseparables. Els organismes aprenen per impulsos emocionals. Com fan els nens o com fem tots en contextos d’aprenentatge informal. Però, novament, la institucionalització de l’aprenentatge en contextos formals ha dissociat aprenentatge i emoció com a part d’aquest esmentat procés de despersonalització, gràcies al qual s’ensenyen continguts, matèries, però no s’ensenya  les persones.

 

Potser cal inventar un nou verb que conjugui alhora l’aprenentatge, l’ensenyament i l’emoció. Però, mentrestant, queda gaudir d’Aprensenyar i practicar-lo. I, atès que hem arribat a la conclusió que comunicar i dialogar amb el propi coneixement és una de les formes més potents d’aprendre, no només s’haurà d’agrair a en David tot el que aquí ens ensenya, sinó que a més l’hem d’envejar per tot allò que ha d’haver après en fer-ho.

 

Juan Ignacio Pozo

Catedràtic de Psicologia Bàsica

 Universidad Autónoma de Madrid